El meu primer record de Miguel, mon pare, em porta al lavabo de la planta baixa del carrer Sant Llorenç on plantat em cantava mentre m’assecava les mans dit a dit, sent jo una cria. La cançó l’he oblidat com a tantes coses del meu passat però queda un record alegre i brillant. A Miguel li encantaven els xiquets i encara hui hi ha adults que anomenen els regals que els hi va fer de menuts.
Nascut a Alzira (la Ribera Alta, València), Miguel era el segon de sis germans, el seu pare, Salvador, era metge i Margarita, la mare, havia sigut empresària fins al seu matrimoni. Els besiaios Miguel Cardell Arbona i Antonia Garau Vicens, originaris de Sóller (Illes Balears), eren comerciants de productes agrícoles com a taronges i figues seques a Espanya, a més d’altres països europeus, i van arribar a tenir magatzems propis a Marsella i Letor (França).
La família vivia a cavall entre Sóller i Alzira on es van conèixer Margarita i Salvador. M’explicava Toñita Camps Cardell que son tio José Camps Espanya era l’escrivent de Miguel, el seu iaio, i, en caure malalta de tifus Margarita, els va recomanar al seu germà metge. Sens dubte Salvador es va enamorar res més veure-la, li va prohibir escriure perquè, si s’incorporava, no es guariria. Anys més tard li confessaria que en realitat volia evitar que li escriguera al nóvio de Sóller, Guillermo. No puc haver sigut fàcil la vida amb un home tan gelós, era una bellesa Margarita i molt intel·ligent, parlava i escrivia el francés amb soltesa encara que no entenc per què no li’l va transmetre als seus fills. Pel que sembla entre els meus avantpassats de les illes un estraperlista va perdre molts diners en quedar el seu vaixell carregat de peix bloquejat en l’embargament comercial de França. El besiaio José Camps Reynot tenia una farmàcia en la plaça Major d’Alzira i de la besiaia Rosa Espanya Bría desafortunadament res més conec.
La meua tia Rosa Antonia Camps Cardell em va explicar que sent xicotet Miguel un dia va tornar de l’escola sense sabates i en preguntar-li per ells la tata Mercedes ‑ el nom de la qual porte ‑ li va contestar que li’ls havia donat a un gitanet que no en tènia cap i allí hi havia un armari ple. Tota la seua vida va mostrar la seua generositat amb els altres, com aquell empleat a qui li va fer un gran préstec acordat simplement amb les mans o l’agricultor del poble veí que no deixava de amprar la seua maquinària de tractors.
Miguel va estudiar Veterinària a Saragossa, ciutat amb la qual va mantenir un nexe especial i que any rere any visitaria per la Fira de la Maquinària Agrícola, al que més d’una volta vaig acompanyar, entretinguda en el llarg viatge de tornada en el Citroën ‑la seua marca de cotxes favorita‑ del moment amb un assortiment de dolços com aquells duríssims adoquines del Pilar.
Record al meu pare explicar que després d’aprovar les oposicions cap a 1957, va cometre un error en ordenar les seues preferències per a la plaça de veterinari públic titular entre Alacant, Castelló i València. Miguel va acabar a Benilloba, on coneixeria a Esther i ja mai va voler desfer la malifeta per a mudar-se al Nord. Es van casar en l’església Sant Agustí de València, ell amb 35 anys, i ella, una preciosa jove de 21 que tots m’asseguren sempre va estar enamoradíssima del seu Miguel. A la seua prematura mort, el seu espòs va tirar avant amb els seus quatre fills, com bé va saber i amb les millors intencions, no ho dubte.
Va ocupar places temporals en altres poblacions com Navarrés abans de convertir-se en Veterinari Titular de tretze pobles: Alcoleja, Balones, Benasau, Benifallim, Benilloba, Benimassot, Fageca, Famorca, Gorga, Millena, Penàguila, Quatretondeta i Tollos. No havia de ser simple desplaçar-se amb moto tot l’any per les «carreteres» plenes de pedres amb el pesat material a coll, entre els objectes que decoren la meua casa està la seua Roa. No recorde qui em va explicar que els iaios d’Alzira van venir a conéixer el poble d’Esther Herrero Doménech, la seua nora, i després d’eixir del cotxe Salvador els va soltar a la seua nova família política si em perd, ací no em busqueu. El caràcter brusc de Miguel, que també lluïsc a voltes, igualment tenia un referent patern per a ell.
Excepte diumenge, qualsevol persona podia acostar-se a casa a preguntar per ell perquè tractara tot animal domèstic, des de mules i cavalls fins a cabres, ovelles, porcs, vaques, gallines, gossos, gats, etc. Hui em recordava la meua tia Carmencín, cosina germana de ma mare, que quan venien al poble des de Madrid, Maximino, el seu marit, s’ho passava estupendament acompanyant en les visites a domicili a Miguel, a qui considerava el millor veterinari mai conegut. M’he posat a pensar en les campanyes anuals de vacunació a gossos i ovelles ‑i quines blaüres feien, les brutes‑. Fins i tot es va convertir en el veterinari del famós Safari Aitana de Penáguila, quina sort vam tenir els xiquets quan penso en les aventures que vam córrer allí amb ell i la família de Sevila, els seus propietaris.
Cèlia Ibáñez Miró ha generosament compartit amb mi les seues memòries familiars i em deia que després d’arribar a aquest poble Miguel s’allotjava en una habitació que donava al carrer Major de la Fonda del Rosari que portava la seua tia, Joaquina Ripoll Bonet. El seu saló cap al carrer Sant Jaume era el lloc per excel·lència de Benilloba per a les tertúlies i allí s’allotjaven tots els visitants des de l’electricista fins als representants comercials de torn. Posteriorment viuria en el número 13 del carrer Sant Joan, just al costat de la casa dels seus amics Marta i Ginés. Els germans Ginés i Pepito van ser companys de Miguel en el col·legi de franciscans La Concepció a Ontinyent, al costat de Jesús de Beniarrés i mai van perdre aquesta amistat. Al costat d’altres veterinaris va ajudar a fundar l’empresa de pinsos i cria d’animals Uvesa que recentment ha complit els cinquanta anys d’història. A la seua activitat veterinària va sumar l’empresarial i en la dècada dels 80 es va convertir en el gerent de El Moro, posteriorment Successors de Joaquín Herrero o Benlux. L’empresa tèxtil més gran que ha tingut Benilloba va ser fundada pels germans Vicente i Joaquín Herrero García (els meus tio-iaio i iaio, respectivament) que gràcies al seu ampli centenar de treballadors va arribar a facturar més de 2 000 milions de ptes./any. Va tancar les seues portes en 2006 després d’una deplorable gestió i la forçada descapitalització empresarial en benefici de La Estambrera d’Alcoi.
Una recerca en internet em porta certes sorpreses, en 1993 Miguel es va convertir en en el soci 285 de la Asociación de Amigos del Museo de la Huerta de Alcantarilla (Múrcia), on li va portar la seua amistat amb Carlos Peidró Llácer, el Tomacó. Recorde ara que parlava de l’interessant món d’eines de conreu que va trobar en terres murcianes. Li encantava tot el relacionat amb el camp i no coneixia de vacances així que el seu temps lliure ho dedicava a treballar els masos dels iaios Herrero Doménech a Benilloba, Gorga i Muro de l’Alcoi. Els néts no ens lliuràvem tampoc i, igual que antany Miguel, també eixíem de nit a arreplegar fruita en ple estiu ‑aquell odi a les bresquilles que ja he aconseguit superar‑, tasques agrícoles que requeien en major grau en els hereus que d’altra banda, igual que els seus progenitors, no recorde contribuïren a la gestió quotidiana de la casa. El seu nom apareix també en un llistat dels primers cent subscriptors a una edició numerada d’una obra sobre Azorín del diari ABC i així mateix en una sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana de 1996 que va desestimar el recurs presentat sobre l’abonament dels triennis reportats com a veterinari titular.
Quan vaig revisar la meua selecció d’articles publicats en Programa de Festes de Benilloba per a compartir-los en esta pàgina web, vaig descobrir que en 1979 Miguel havia format part d’una comissió d’administració de les obres del nou Pou d’aigua de Benilloba, situat en el barranc de Penelles. També es va integrar en l’associació ciutadana creada contra el projecte liderat per la Generalitat Valenciana, l’Ajuntament d’Alcoi i l’empresa Vaersa per a construir un abocador, un planta de compostatge i una altra de transferència en la finca el Regadiu, situada en el terme municipal d’Alcoi encara que a escassos 2 km del poble de Benifallim, conseqüentment pròxima a Benilloba i Penàguila.
La Comissió Gestora de la Associació Pro Defensa de la Vall del Serpis de Benilloba estava liderada per Josep Julià Serra, entre els seus membres: José A. Reig Monllor, José Luis Olcina Crespo, Luisa Font Silvestre, Enrique Climent Sirvent, Miguel Camps Cardell i Alejandro Barrachina Doménech. Molt li devem els habitants presents d’estos tossals i serres a estos lluitadors que, al costat de veïns i polítics benpensants, van dedicar el seu temps i energia ‑diners segurs que també‑ a protegir el nostre paisatge de la imposició de la brossa produïda en poblacions majors. ‑Una lluita que com expliquen els formidables cronistes de www.benilloba.net ja va tenir un embat per l’alcalde Ricardo Reig a principis de la dècada dels 1970. Ramón el Manco, Tinent d’Alcalde 1979-83, també m’ha parlat de la batalla contra la brossa al Mas d’Is prop de Benifallim i d’una reunió aspra a Alacant en companyia del Secretari, el tio Pep de Benifallim i el Retor d’Alcoleja‑.
Estic orgullosa d’haver seguit els passos cívics de mon pare i des de 2005 en la Coordinadora d’Estudis Eòlics del Comtat contribuïsc activament a la defensa del nostre entorn enfront del projecte irracional d’instal·lar tres centrals eòliques en les serres veïnes d’Almudaina i Alfaro o la descervellada idea de col·locar en 2014 una planta de processament d’aigües de depuradora en el terme municipal de Penàguila a pocs km de Benifallim i Benilloba, entre altres pobles.
He heretat altres trets de Miguel com la seua ètica ferma i cada dia porte pitjor les paraules nècies encara que molt tros em queda fins a aconseguir el seu grau de franquesa, possiblement facilitat pel fet d’haver sigut una de les forces vives d’este poble. La nostra relació no va ser fàcil, un pare estricte a la manera antiga que no acceptava desafiaments a la seua autoritat i jo, una jove rebel que no aconseguia respirar en eixe entorn, i a vint anys vaig acabar per deixar arrere la meua família, els meus estudis i la meua terra per mudar-me a Bèlgica on vaig viure, vaig treballar i vaig gaudir un fum durant més de set anys.
En 1998 en plantejar-me la meua carrera professional em vaig adonar que, si acceptava un altre repte allí, ja no tornaria mai al meu país i vaig acabar per decidir començar de nou ací. Esta decisió va suposar una espècie de cataclisme en la meua vida professional, el grup d’amics que m’acompanyaven, les activitats culturals que desenvolupava i vaig acabar per reinventar-me de nou ‑en açò estic encara…‑ Ara bé, la meua mudança de Brussel·les a Benilloba ens va donar a Miguel i a mi l’oportunitat de construir una relació nova, d’adult a adult, i no em penedisc un mil·límetre d’aquella decisió.
Vivíem en carrers diferents d’un mateix poble, teníem poques o moltes coses en comú: una xarrada després del treball, els menjars del cap de setmana i la lectura a dues bandes sota el seu retrat amb Esther, ell, Las Provincias, jo, El País. Parlem bastant, mai prou per a omplir una vida, ell era un liberal de bona família que acceptava amb la cella alçada els meus ideals d’esquerres per canviar el món. Era un pare distant que a voltes mostrava la seua gran estima com les seues paraules una vesprada, estava orgullós de mi, acabaven d’entrevistar-me en la ràdio, jo tenia 28 anys. Temps després en una reunió familiar es va plantejar el possible desenvolupament urbanístic d’una masia al que jo em vaig negar en redó i record les seues paraules: cuidad de la menuda que es inteligente pero no lista. Em coneixia bé, el meu pare.
Una vesprada d’abril de 2006 va insistir a mostrar-me uns documents importants i hores després patiria un ictus que li va portar al coma per a després privar-li dels seus moviments, a poc a poc amb gran voluntat va ser recuperant-se però els atacs no van cessar. Un dia negre em vaig adonar que ja no tindria el consell de mon pare que, després d’una llarga vida independent, s’havia convertit en un ancià i ara necessitava altres: Esther Ferrándiz, que tan bé el va cuidar durant més de set anys i Madi, la jove romanesa que es va prestar a entrar en la nostra casa quan ningú més va respondre als meus anuncis, a qui Miguel llegia poesies d’Antonio Machado. Eixos curts mesos ‑a ell no li agradava molestar‑ van crear un llaç especial entre nosaltres tres. Dia rere dia jo seguia llegint al seu costat encara que ja no era necessari parlar. Uns dies abans de morir, va arrancar el bombo de l’esquadra mora del Castell al costat de la seua finestra i Miguel ni es va immutar, va continuar dormint, espere que somiant amb la seua adorada Esther, el seu germà major Salvador i els seus pares que segur li esperaven a l’altre costat.
La menuda
Benilloba, agost 2017
Instruccions d’ús / Instrucciones de uso / Directions for use
Compartisc aquestes imatges i documents amb l’objectiu de disseminar el seu coneixement i evitar que es perden per sempre. Les meues instruccions d’ús són: pots descarregar-les per a ús privat; si les còpies en altres mitjans com a xarxes socials, has d’afegir tant el nom dels seus propietaris (entre parèntesis en el peu de foto) com el d’aquesta web, unaherrerodebenilloba.com; i si vas a reproduir-les en una altra web, un llibre o qualsevol altre tipus de mitjà de publicació, cal tindre la meua autorització per escrit i amb anterioritat, escriu-me a unaherreroydebenilloba@gmail.com. L’ús comercial del contingut d’aquesta web no està permés.
Comparto estas imágenes y documentos con el objetivo de diseminar su conocimiento y evitar que se pierdan para siempre. Mis instrucciones de uso son: puedes descargarlas para uso privado; si las copias en otros medios como redes sociales, has de incluir tanto el nombre de sus propietarios (entre paréntesis en el pie de foto) como el de esta web (unaherrerodebenilloba.com); y si vas a reproducirlas en otra web, un libro o cualquier otro tipo de medio de publicación, has de obtener mi autorización por escrito y con anterioridad, escríbeme a unaherreroydebenilloba@gmail.com. El uso comercial del contenido de esta web no está permitido.
By sharing these pictures and documents I aim to disseminate awareness and avoid them being lost forever. My directions for use are: you can download them for personal use; if you copy them in other media such as social networks, include the owners’s name (between brackets on the picture caption) as well as this website name (unaherrerodebenilloba.com); and if you plan to reproduce them in another website, a book or any other means of publication, you need to have beforehand my written authorisation, contact me at unaherreroydebenilloba@gmail.com. Commercial exploitation of the contexts of this website is not allowed.
Aviso legal – Política de cookies – Política de privacidad
Una Herrero de Benilloba 