Els difunts oblidats del Calvari

(ca/es)

Abril, 2017

Temps enrere dins de la investigació per a l’edició en castellà de Benilloba, la tierra de mis antepasados de Camelia Doménech de O’Connor vaig conéixer els dies finals de l’antic cementeri, ubicat en la part baixa del Calvari i ara cobert per una mena de jardí trist i erm. Un extraordinari veí del nostre poble, Ramón Pérez Cortés el Manco, va compartir generosament els seus records, mostra de la seua admirable memòria.

El vell cementeri era pràcticament una ruïna i de menuda jo recorde amics meus, més valents que jo, que fàcilment botaven el mur mig assolit i hi entraven per fer de les seues. Ramón el Manco va ser Tinent d’Alcalde de la primera corporació democràtica que va tindre Benilloba després de la dictadura franquista. Segons pareix no li va resultar gens fàcil convéncer al senyor retor d’acceptar l’enderrocament i el canvi al nou cementeri municipal.

Havent passat el termini de 10 anys de l’últim soterrament, un edicte de l’alcaldia de Benilloba va declarar en nom del senyor retor la clausura i demolició del cementeri parroquial de Benilloba en novembre de 1979. L’ordre concedia als interessats un terme de 15 dies per al trasllat al nou cementeri municipal –construït a la corona del mateix tossal (gràcies a la donació d’una família de Benilloba, els Just)– de les restes humanes que encara hi quedaven. En cas contrari, la parròquia es faria càrrec de les restes que acabarien en una fossa comuna.

El senyor retor era Joaquín Llorens Boronat (1), nascut a Penàguila en 1938 que, un mes després de ser ordenat sacerdot, en agost de 1971 va ser destinat com a Rector de la parròquia Nativitat de la Nostra Senyora de Benilloba, a la qual s’afegirien Benasau i Ares dos anys més tard. El Reverend Pare va ser enviat a Massalfassar en 1980, huit anys més tard a Nàquera i va faltar a Montcada en 2011.

Van passar els dies, el nou cementeri anava omplint-se, mentre que al vell encara hi havia nínxols sencers que ja ningú mirava ni veia. Ramón va assumir com pròpia la responsabilitat de buidar els nínxols plens que havien sigut abandonats pels descendents, arreplegar les restes dignament i posar-les en dotze caixetes que sembla va construir el fuster de Petrosa i que, amb l’assistència del soterrador municipal, Tonet el Carboner, van ser sepultades en uns nínxols del nou cementeri (possiblement els F9 i F13, entrant a mà esquerra). A més, el Tinent d’Alcalde va tindre la previsió i el mirament d’anotar la informació que apareixia en les velles làpides i comunicar-la a diversos estaments del poble. És la següent:

  • Francisco Albors Olcina †5 4 1957, 77 anys
  • Salvadora Blanes Doménech †1896, 62 anys
  • Joaquina Compañ García †23 4 1923,  68 anys
  • Desemparados Ivorra Monllor †17 9 1910
  • Rosalía Martí Santamaría †13 12 1948, 70 anys
  • Blasa Martínez Molina †15 1 1928, 92 anys
  • Rosalina Margarita Mira Olcina
  • Enrrique Ygnacio Mira y Bolviar *10 1 1897 – †13 3 1898
  • Francisco J. Monerris Blanes †26 6 1914, 52 anys
  • Teresa Monerris Guillem †7 1 1890, 70 anys (tres adults i un xiquet)
  • José Vilaplana Ivánez †4 7 1909
  • Carmen Yvorra Monllor †18 5 1907

En 2015 em vaig emocionar en compartir aquestes dades amb ma tia Camelia i descobrir després de 125 anys on es trobaven les restes de Teresa Monerris Guillem, la mare del seu iaio i rebesàvia meua. El pas del temps, la dificultat d’accedir als registres del vell cementeri i el desconeixement dels majors ha portat que siguen dels pocs avantpassats de dies llunyans on es conega el lloc de repòs.

Aquells nínxols en la paret esquerra del cementeri apareixen hui sense cap nom ni pedra funerària. Jo considere necessari i honrós el projecte de donar adequat fi al soterrament d’aquestes restes humanes amb unes làpides que porten els noms i les dades dels fills i filles de Benilloba allí sepultats. Ben poquet costaria fer-ho amb l’assistència i el sufragi, xicotet o gran, de tot el veïnat, les associacions, les empreses i les entitats de Benilloba.

I, com que les paraules necessiten fets, a finals d’estiu 2016 vaig mamprendre el projecte per fer-ho realitat. Amb autorització de l’ajuntament de Benilloba vaig consultar els llibres d’actes dels anys 1979 a 1981 i vaig trobar dues possibles mencions a l’obra del cementeri municipal:

– 3 abril 1981, pàgina 48 «pagos a (…) al mismo por gastos cementerio 24600»;

– 2 novembre 1981, pàgina 67 «e) Se formula pregunta por parte de un Concejal sobre la utilización de algunos nichos en el cementerio, siendo aclarada la misma por la Presidencia y el Primer Teniente de Alcalde»

El primer podria tractar-se del pagament de les dotze caixetes de fusta mentre que el següent encara que tinga relació amb el cementeri desafortunadament no dóna massa informació.

L’excel·lent memòria de Ramón el Manco no arriba a recordar si les restes descansen en  dos (F9 i F13 ) o tres (F17) nínxols. Després d’haver verificat el registre municipal de titularitat dels nínxols sorprenentment no apareix cap propietari dels numerats F9 i F13, i sí del següents. El registre mostra una situació extraordinària vista la demanda que hi ha de places de soterrament a Benilloba i suportaria l’ocupació d’aquells dos nínxols per les restes que va arreplegar el Tinent d’Alcalde.

Malgrat tot la documentació que he trobat no has resultat ser suficient per a indicar clarament la ubicació de les restes. Com altres veïns del poble vaig pensar que, abans de posar unes làpides, caldria fer una obertura en les fines parets de rajola, la mínima necessària, per a comprovar que dins dels dos nínxols es troben dotze caixetes de fusta i no taüts o el simple buit, donat que l’ajuntament no ha venut ni el F9 ni el F13 en 37 anys d’existència del cementeri municipal.

És competència dels ajuntaments autoritzar la inhumació de cadàvers, segons el Decret 39/2005 de 25 de febrer del Consell, modificat pel Decret 195/2009 (2).

«Article 21. Autorització dexhumació 

  1. Lalcalde del municipi, sense perjuí del que preveu l’article anterior, per causes dinterés general o de salut pública, pot autoritzar lexhumació de cadàvers o de restes cadavèriques que hagen de ser immediatament reinhumats o incinerats dins del mateix cementeri.

A falta d’ordenança de Benilloba de política mortuòria seria d’aplicació la normativa autonòmica. A finals de l’any passat vaig fer un escrit de tres fulls resumint tot el que havia passat i vaig sol·licitar que «per respondre a un interés general de tot el veïnat de Benilloba i donar un fi adequat a les restes humanes de l’antic cementeri, la Corporació municipal de Benilloba concedisca l’autorització perquè l’operari municipal responsable puga fer una obertura mínima en l’envà de rajola dels nínxols següents i amb una llanterna comptar quantes caixes es troben al seu interior.» També vaig dir que membres de l’Església Parroquial havien expressat el seu suport al projecte i que confiava que l’Ajuntament hi poguera contribuir econòmicament.

L’Ajuntament acaba de contestar a la queixa presentada al Síndic de Greuges amb un brevíssim escrit que nega tot interés: «En relació amb la queixa de referència li comunique que en aquest Ajuntament, concretament en el registre de nínxols, no es té constància del trasllat de restes de l’antic al nou cementeri, no existeix cap expedient, sense que, a juí d’aquest Ajuntament puga exhumar restes dels quals no es té coneixement».

Potser ha sigut un error meu creure que l’espenta que he donat i el temps que he dedicat a aquest projecte, sense cap pretensió personal meua, tenia el suport de veïns i institucions. Potser he errat pensant que donar adequat fi a les restes de quinze veïns i veïns oblidats de Benilloba era un projecte que mereixia l’esforç comú i que a més uniria el nostre poble.

(ES) Los difuntos olvidados del Calvari 

Abril, 2017

Tiempo atrás cuando estaba investigando para la edición en castellano de Benilloba, la tierra de mis antepasados de Camelia Doménech de O’Connor conocí los días finales del antiguo cementerio, ubicado en la parte baja del Calvari y ahora cubierto por una especie de jardín triste y yermo. Un extraordinario vecino de nuestro pueblo, Ramón Pérez Cortés el Manco, compartió generosamente sus recuerdos, muestra de su admirable memoria.

El viejo cementerio era prácticamente una ruina y recuerdo siendo niña amigos míos, más valientes que yo, que fácilmente saltaban el muro medio caído y entraban para hacer de las suyas. Ramón el Manco fue Teniente de Alcalde de la primera corporación democrática que tuvo Benilloba después de la dictadura franquista. Al parecer no le resultó nada fácil convencer al señor cura de aceptar el derribo y el cambio al nuevo cementerio municipal.

Habiendo pasado el plazo de 10 años del último enterramiento, un edicto de la alcaldía de Benilloba declaró en nombre del señor cura la clausura y demolición del cementerio parroquial de Benilloba en noviembre de 1979. La orden concedía a los interesados un término de 15 días para el traslado de restos humanos que todavía quedaban al nuevo cementerio municipal –construido en la cima de la misma colina (gracias a la donación de una familia de Benilloba, els Just)–. En caso contrario, la parroquia se haría cargo de los restos que acabarían en una fosa común.

El señor cura era Joaquín Llorens Boronat (1), nacido en Penàguila en 1938 que, un mes después de ser ordenado sacerdote, en agosto de 1971 fue destinado como Rector de la parroquia Natividad de Nuestra Señora de Benilloba, a la cual se añadirían Benasau y Ares dos años más tarde. El Reverendo Padre fue enviado a Massalfassar en 1980, ocho años más tarde a Nàquera y falleció en Montcada en 2011.

Pasaron los días, el nuevo cementerio iba llenándose, mientras que en el viejo todavía había nichos enteros que ya nadie miraba ni veía. Ramón asumió como propia la responsabilidad de vaciar los nichos aún ocupados que habían sido abandonados por los descendientes, recoger los restos dignamente y ponerlos en doce cajitas que parece ser construyó el carpintero de Petrosa y fueron sepultadas en unos nichos del nuevo cementerio (posiblemente los F9 y F13, entrando a mano izquierda). Además, el Teniente de Alcalde tuvo la previsión y el respeto de anotar la información que aparecía en las viejas lápidas y comunicarla a varios estamentos del pueblo. Es la siguiente:

  • Francisco Albors Olcina †5 4 1957, 77 años
  • Salvadora Blanes Doménech †1896, 62 años
  • Joaquina Compañ García †23 4 1923, 68 años
  • Desemparados Ivorra Monllor †17 9 1910
  • Rosalía Martí Santamaría †13 12 1948, 70 años
  • Blasa Martínez Molina †15 1 1928, 92 años
  • Rosalina Margarita Mira Olcina
  • Enrrique Ygnacio Mira y Bolviar *10 1 1897 – †13 3 1898
  • Francisco J. Monerris Blanes †26 6 1914, 52 años
  • Teresa Monerris Guillem †7 1 1890, 70 años (tres adultos y un niño)
  • José Vilaplana Ivánez †4 7 1909
  • Carmen Yvorra Monllor †18 5 1907

En 2015 me emocioné al compartir estos datos con mi tía Camelia y descubrir después de 125 años dónde se encontraban los restos de Teresa Monerris Guillem, madre de su abuelo y mi tatarabuela. El paso del tiempo, la dificultad de acceder a los registros del viejo cementerio y el desconocimiento de los mayores ha traído que sean de los pocos antepasados de días lejanos cuyo lugar de reposo sea conocido.

Aquellos nichos en la pared izquierda del cementerio aparecen hoy sin ningún nombre ni piedra funeraria. Considero necesario y honorable el proyecto de dar adecuado fin al enterramiento de estos restos humanos con unas lápidas que lleven los nombres y los datos de los hijos e hijas de Benilloba allí sepultados. Opino que costaría bien poco con la asistencia y el sufragio, pequeño o grande, de todo el vecindario, las asociaciones, las empresas y las entidades de Benilloba.

Y, como obras son amores, a finales de verano 2016 di los primeros pasos para hacer realidad este proyecto. Con autorización del ayuntamiento de Benilloba consulté los libros de actas de los años 1979 a 1981 y encontré dos posibles menciones en la obra del cementerio municipal:

– 3 abril 1981, página 48, «pagos a (…) al mismo por gastos cementerio 24600»;

– 2 novembre 1981, página 67, «e) Se formula pregunta por parte de un Concejal sobre la utilización de algunos nichos en el cementerio, siendo aclarada la misma por la Presidencia y el Primer Teniente de Alcalde»

El primero podría tratarse del pago de las doce cajitas de madera mientras que el siguiente aunque tenga relación con el cementerio desafortunadamente no da demasiada información.

La excelente memoria de Ramón el Manco no alcanza a recordar si los restos descansan en dos (F9 y F13 ) o tres (F17) nichos. Después de haber verificado el registro municipal de titularidad de los nichos sorprendentemente no aparece ningún propietario de los numerados F9 y F13, y sí de los siguientes. El registro muestra una situación extraordinaria vista la demanda que hay de plazas de enterramiento en Benilloba y apoyaría la idea de que los restos que recogió el Teniente de Alcalde estarían en esos dos nichos.

A pesar de la documentación que he encontrado, esta no ha resultado ser suficiente para indicar claramente la ubicación de los restos. Al igual que otros vecinos del pueblo pensé que, antes de poner las lápidas, habría que hacer una apertura en las finas paredes de ladrillo, la mínima necesaria, para comprobar que dentro de los dos nichos se encuentran doce cajitas de madera y no ataúdes o el simple vacío, dado que el ayuntamiento no ha vendido ni el F9 ni el F13 en 37 años de existencia del cementerio municipal.

Es competencia de los ayuntamientos autoritzar la inhumación de cadáveres, según el Decret 39/2005 de 25 de febrer del Consell, modificado por el Decret 195/2009 (2).

Artículo 21. Autorización de exhumación

1. El Alcalde del municipio correspondiente, sin perjuicio de lo previsto en el artículo anterior, por causas de interés general o salud pública, podrá autorizar la exhumación de cadáveres o de restos cada- véricos que hayan de ser inmediatamente reinhumados o incinerados dentro del mismo cementerio.

A falta de ordenanza de política mortuoria de Benilloba sería de aplicación la normativa autonómica. A finales del año pasado hice un escrito de tres hojas resumiendo lo ocurrido y solicité que, para responder a un interés general de todo el vecindario de Benilloba y dar un fin adecuado a los restos humanos del antiguo cementerio, la corporación municipal de Benilloba concediese la autorización para que el operario municipal responsable pudiera hacer una apertura mínima en el tabique de ladrillo de los nichos siguientes y con una linterna contar cuántas cajas se encuentran a su interior. También dije que miembros de la Iglesia Parroquial habían expresado su apoyo al proyecto y que confiaba que el Ayuntamiento pudiera contribuir económicamente.

El Ayuntamiento acaba de contestar a la queja presentada ante el Síndic de Greuges con un escueto escrito que niega todo interés: en relación a la queja presentada le comunico que en este Ayuntamiento, concretamente en el registro de nichos, no hay constancia del traslado de restos del antiguo al nuevo cementerio, no existe ningún expediente, sin que, a juicio de este Ayuntamiento pueda exhumar restos de los que no tiene conocimiento.

Quizás ha sido error mío creer que la energía y el tiempo dedicados a este proyecto, sin ninguna pretensión personal, tenía el apoyo de vecinos e instituciones. Quizás he errado pensando que dar adecuado fin a los restos de quince vecinos y vecinos olvidados de Benilloba era un proyecto que merecía el esfuerzo común y que además uniría nuestro pueblo.

 

(1) Boletín Oficial del Arzobispado de Valencia, 2011.

(2) https://www.dogv.gva.es/datos/2009/11/05/pdf/2009_12609.pdf

Instruccions d’ús / Instrucciones de uso / Directions for use

Compartisc aquestes imatges i documents amb l’objectiu de disseminar el seu coneixement i evitar que es perden per sempre. Les meues instruccions d’ús són: pots descarregar-les per a ús privat; si les còpies en altres mitjans com a xarxes socials, has d’afegir tant el nom dels seus propietaris (entre parèntesis en el peu de foto) com el d’aquesta web, unaherrerodebenilloba.com; i si vas a reproduir-les en una altra web, un llibre o qualsevol altre tipus de mitjà de publicació, cal tindre la meua autorització per escrit i amb anterioritat, escriu-me a unaherreroydebenilloba@gmail.com. L’ús comercial del contingut d’aquesta web no està permés.

Comparto estas imágenes y documentos con el objetivo de diseminar su conocimiento y evitar que se pierdan para siempre. Mis instrucciones de uso son: puedes descargarlas para uso privado; si las copias en otros medios como redes sociales, has de incluir tanto el nombre de sus propietarios (entre paréntesis en el pie de foto) como el de esta web (unaherrerodebenilloba.com); y si vas a reproducirlas en otra web, un libro o cualquier otro tipo de medio de publicación, has de obtener mi autorización por escrito y con anterioridad, escríbeme a unaherreroydebenilloba@gmail.com. El uso comercial del contenido de esta web no está permitido.

By sharing these pictures and documents I aim to disseminate awareness and avoid them being lost forever. My directions for use are: you can download them for personal use; if you copy them in other media such as social networks, include the owners’s name (between brackets on the picture caption) as well as this website name (unaherrerodebenilloba.com); and if you plan to reproduce them in another website, a book or any other means of publication, you need to have beforehand my written authorisation, contact me at unaherreroydebenilloba@gmail.com. Commercial exploitation of the contexts of this website is not allowed.

Aviso legal Política de cookies – Política de privacidad